Últimament tinc la sensació que a casa només se sintonitza HBO. Després de viure el final de Joc de Trons, riure com un boig amb What we do in the shadows i passar-ho molt malament amb Years and Years, tocava una nova proposta del canal: Chernobyl.
La minisèrie creada per Craig Mazin ens explica d’una forma crua i realista la tragèdia viscuda a la central nuclear l’abril de 1986 i els esforços i sacrificis que es van fer per evitar un desastre major, junt amb les mentides i manipulacions que es van explicar per minimitzar el problema.
Chernobyl no és una sèrie fàcil de veure, et manté en una situació de tensió, angoixa, ràbia i impotència durant tots els capítols. Tensió i angoixa pel patiment que provoca veure tota la gent que va anar a Chernobyl per ajudar en les tasques extinció i rescat sense saber a què s’enfrontava però tu com a espectador n’ets molt conscient i ràbia i impotència per veure com la gent era enganyada per no oferir una imatge de debilitat de cara a l’exterior.
La sèrie té un ritme lent i pausat però és impossible separar els ulls de la pantalla en cap moment. Sense grans artificis, Chernobyl aconsegueix crear una tensió poques vegades vista a televisió. Gran part d’aquest mèrit el tenen els seus actors. Des dels protagonistes als secundaris el treball del repartiment de Chernobyl és excel·lent. Jared Harris i Stellan Skarsgard es posen el pes de la sèrie a les espatlles i realitzen un treball brillant. La química entre els dos funciona molt bé i l’evolució de la seva relació és orgànica i totalment creïble. Tampoc es queda gens enrere Emily Watson en un paper secundari però de vital importància per la sèrie.
Un altre valor a destacar de Chernobyl és la seva ambientació i la cerca de realisme. El vestuari, les localitzacions, l’estilisme dels personatges, tot està pensat per traslladar-nos a la Unió Soviètica dels anys vuitanta. La mateixa fotografia de la sèrie té un aire antic que va molt bé amb l’ambientació. Aquest realisme també es demostra a l’hora de mostrar els efectes de la radiació. Chernobyl ens ensenya sense contemplacions però tampoc recreant-se, l’efecte que té la radioactivitat sobre un cos humà. Unes imatges dures i gens fàcils de digerir.
La senzillesa de Chernobyl també es demostra en la seva banda sonora i els seus efectes de so que acompanyen a cada situació. Igual que amb l’argument o amb els efectes visuals, el so de Chernobyl fuig de l’espectacularitat i els artificis per crear ambient des de l’efecte més simple. Mai em podia imaginar que un comptador Geiger fos capaç de posar-me en tal estat de nervis.
La força de Chernobyl surt de la seva història i les seves interpretacions. No necessita res més. Chernobyl entra directament a les candidates a millor sèrie d’aquest 2019. Una competició que estarà molt renyida aquest any.
