0

Chernobyl

Últimament tinc la sensació que a casa només se sintonitza HBO. Després de viure el final de Joc de Trons, riure com un boig amb What we do in the shadows i passar-ho molt malament amb Years and Years, tocava una nova proposta del canal: Chernobyl.

La minisèrie creada per Craig Mazin  ens explica d’una forma crua i realista la tragèdia viscuda a la central nuclear l’abril de 1986 i els esforços i sacrificis que es van fer per evitar un desastre major, junt amb les mentides i manipulacions que es van explicar per minimitzar el problema.

Chernobyl no és una sèrie fàcil de veure, et manté en una situació de tensió, angoixa, ràbia i impotència durant tots els capítols. Tensió i angoixa pel patiment que provoca veure tota la gent que va anar a Chernobyl per ajudar en les tasques extinció i rescat sense saber a què s’enfrontava però tu com a espectador n’ets molt conscient i ràbia i impotència per veure com la gent era enganyada per no oferir una imatge de debilitat de cara a l’exterior.

La sèrie té un ritme lent i pausat però és impossible separar els ulls de la pantalla en cap moment. Sense grans artificis, Chernobyl aconsegueix crear una tensió poques vegades vista a televisió. Gran part d’aquest mèrit el tenen els seus actors. Des dels protagonistes als secundaris el treball del repartiment de Chernobyl és excel·lent. Jared Harris i Stellan Skarsgard es posen el pes de la sèrie a les espatlles i realitzen un treball brillant. La química entre els dos funciona molt bé i l’evolució de la seva relació és orgànica i totalment creïble. Tampoc es queda gens enrere Emily Watson en un paper secundari però de vital importància per la sèrie.

Un altre valor a destacar de Chernobyl és la seva ambientació i la cerca de realisme. El vestuari, les localitzacions, l’estilisme dels personatges, tot està pensat per traslladar-nos a la Unió Soviètica dels anys vuitanta. La mateixa fotografia de la sèrie té un aire antic que va molt bé amb l’ambientació. Aquest realisme també es demostra a l’hora de mostrar els efectes de la radiació. Chernobyl ens ensenya sense contemplacions però tampoc recreant-se, l’efecte que té la radioactivitat sobre un cos humà. Unes imatges dures i gens fàcils de digerir.

La senzillesa de Chernobyl també es demostra en la seva banda sonora i els seus efectes de so que acompanyen a cada situació. Igual que amb l’argument o amb els efectes visuals, el so de Chernobyl fuig de l’espectacularitat i els artificis per crear ambient des de l’efecte més simple. Mai em podia imaginar que un comptador Geiger fos capaç de posar-me en tal estat de nervis.

La força de Chernobyl surt de la seva història i les seves interpretacions. No necessita res més. Chernobyl entra directament a les candidates a millor sèrie d’aquest 2019. Una competició que estarà molt renyida aquest any.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *