Hi ha mil maneres de narrar una història però mai m’hauria imaginat seguir-ne una explicada des del punt de vista d’una mà amputada. I lost my body es basa en Happy hand, novel·la de Guillaume Laurant que també fa les funcions de guionista en l’adaptació cinematogràfica.
El que pot semblar una premissa absurda i totalment surrealista acaba convertint-se en un espectacular i emotiu viatge través de la vida d’en Naoufel, un jove amb una vida dura i complicada que sobreviu gràcies a la seva manera d’adaptar-se als canvis i a les desgràcies.
Realitzada en animació tradicional, la pel·lícula s’acosta molt a l’estil d’una novel·la gràfica tant en el disseny com en alguns recursos narratius que utilitza. La pel·lícula és tendre i dura al mateix temps, oferint-nos una història dura sobre els entrebancs que posa la vida i com n’és de fàcil que tot canviï en qüestió de segons.
Tot i ser un personatge de poques paraules, el protagonista de la pel·lícula aconsegueix transmetre multitud d’emocions a l’espectador. Un dels moments més esplèndids de la pel·lícula té lloc a l’entrada d’un edifici i és l’exemple perfecte per desmentir a tots aquells que encara pensen que el cinema d’animació és per nens.
Després de voltar per multitud de festivals on ha recol·lectat diversos premis, I lost my body ha aconseguit també la nominació als Oscar com a millor pel·lícula d’animació. Una trajectòria brillant per una pel·lícula molt especial.
