0

Game of Thrones -The Iron Throne

Va ser un Stark qui va dir que una part del viatge era el final. Sense ser familiar directe, en Tony Stark va ser artífex d’una memorable frase que s’escau perfectament al que hem viscut amb Joc de Trons. Hem viscut un viatge que va començar l’abril del 2011 i acaba el maig del 2019 després de 8 anys, 8 temporades i 73 episodis. Un viatge amb els seus alts i baixos però totalment inoblidable que ja ha passat a formar part de la història de la televisió. Un viatge que acaba amb una vuitena temporada envoltada d’una polèmica estèril on grups de gent necessitada d’atenció i incapaç d’entendre que l’univers no gira al seu voltant han arribat a signar una petició per refer les decisions d’alguns capítols.

A mesura que he anat escrivint el que llegireu a continuació he trobat necessari escriure aquest paràgraf on vull deixar clar que el capítol m’ha agradat i crec que han decidit agafar un camí atrevit, conscients de les moltes crítiques que rebran. Totes les crítiques que vaig fent en els següents paràgrafs van relacionades amb com s’han executat algunes decisions, no en les decisions en si mateixes.

A partir d’aquest moment trobareu spoilers del sisè i últim capítol d’aquesta temporada.

The Iron Throne comença just després de la massacre de Port Reial amb en Jon, en Davos i en Tyrion recorrent els carrers de la ciutat i contemplant el dantesc escenari que ha deixat la seva reina. Per si no fos suficient amb l’espectacle de l’episodi anterior, el grup es troba amb en Grey Worm saltant-se totes les convencions d’una guerra i executant els pocs supervivents. Un moment que podia servir per demostrar que en Jon conserva una mica de caràcter però que es torna a perdre. Ara que ha conegut el seu veritable passat sembla que ha oblidat tot el que li va ensenyar el seu pare adoptiu. De ben segur que en Ned Stark sentiria vergonya del titella en què s’ha convertit el seu fill.

Com acostuma a ser habitual en aquesta temporada Benioff i Weiss han prioritzat l’espectacle i la posada en escena a qualsevol mena de coherència narrativa. El primer exemple el trobem amb la descoberta dels cadàvers d’en Jaime i la Cersei per part d’en Tyrion. No em refereixo a la velocitat amb què és capaç de trobar-los, és més la poca quantitat de runa que hi ha després que en el capítol anterior veiéssim com s’enfonsava tota l’estructura. Entenc la força narrativa del moment però la falta de coherència et fa sortir del moment. El mateix ens passa amb el discurs que la Daenerys fa davant les seves tropes. Era necessari vestir els edificis amb grans lones amb l’emblema de la casa Targaryen? I si ens posem a pensar una mica, d’on han sortit? Com també ens podem preguntar d’on han sortit els milers d’Immaculats i centenars de Dothrakis que l’acompanyen. Tots vam veure com els arakhs en flames s’apagaven durant la batalla amb l’exèrcit del Rei de la Nit però ara sembla que una part molt significativa es va salvar i no em deixo de preguntar on eren en aquell moment. De nou la força de l’espectacle sobrepassa la necessitat de la coherència.

Cal la devastació d’una ciutat, l’empresonament d’en Tyrion i un discurs neofeixista per part de la Daenerys per treure la bena dels ulls d’en Jon i fer-lo entrar en raó. Aquí ens trobem amb un altre de les escenes que m’han fet torçar el gest. Era evident que en Jon seria qui acabaria amb la Daenerys però no crec que en Ned es referís a aquest mètode quan li explicava que l’home que dicta sentència ha d’empunyar l’espasa. De nou la imatge dels dos amants abraçats pesa més que el bagatge d’en Jon. Ni l’honor ni el respecte semblen formar part del caràcter d’aquest nou Jon. De nou la coherència torna a perdre davant l’espectacle. Si ja costa creure que en Drogon no perdi els estreps davant l’assassí de la seva mare humana més costa de creure-ho dels Immaculats. En Grey Worm no té inconvenient en assassinar a sang freda un grup de soldats desarmats però decideix fer presoner l’assassí de la seva reina. El mateix amb els Dothraki. Sense la seva Khal semblen haver perdut la set de sang i desapareixen – literalment – d’escena. La trama necessita avançar conservant certs personatges i això té un cost.

El final ens arriba dues setmanes després del regicidi per part d’en Jon. Sorprenentment els ànims semblen prou calmats per organitzar una reunió amb representants dels Set regnes i en Grey Worm. Una reunió on veiem personatges que feia temps que no vèiem i no havíem trobat a faltar com en Robin Arryn o l’Edmun Tully i d’altres que no coneixem com el príncep de Dorne. De fet els únics que importen són els 3 germans Stark però cal mantenir les formes i per això fan veure que la resta té veu i vot.

Cersei Lannister va dir que si jugues al Joc de Trons o guanyes o mor, sense cap altre opció però sembla que estava equivocada. Entre guanyar o morir hi ha una tercera via que suposa instaurar una espècie de monarquia parlamentària. El concepte de democràcia plantejat per en Sam encara és un concepte massa avançat pels governants de Westeros. Que sigui en Bran l’escollit per portar la corona no és una decisió sorprenent però et fa preguntar si era necessari tot el que ha viscut el personatge per arribar fins aquí. És el mateix que passa amb el personatge de l’Arya, només l’evolució de la Sansa em sembla coherent amb el seu desenllaç. Tot sembla indicar que sobre les cendres de la destrucció s’edificarà un nou Westeros on els Set regnes han passat a ser Sis i on el Nord s’ha convertit en un estat independent. Queda clar que a la resta de cases ja els va bé viure sota el regnat d’un Rei mantenint-se com una autonomia.

El camí que ha agafat Joc de Trons també s’ha vist marcat per les decisions comercials de la cadena. Els finals d’en Jon i l’Arya semblen més pensats per possibles spin-off sobre els personatges que per una evolució coherent del personatge.

Setanta-tres capítols després, Joc de Trons ha arribat al final i el viatge ha valgut molt la pena. No entra en el meu top 10 de sèries però ha deixat moments memorables i ha reduït al mínim la separació entre cinema i televisió posant-nos davant els ulls coses que mai havíem vist en una sèrie de televisió.

Valar Morghulis! Valar Dohaeris!

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *