0

Play

Us imagineu tenir la vostra vida emmagatzemada en imatges i poder repassar-la per fer repàs dels moments viscuts? Tenir la possibilitat de reviure els millors moments però també d’analitzar els vostres errors passats? Aquest és el punt de partida de Play, una comèdia romàntica que torna a unir Anthony Marciano a la direcció i Max Boublil al guió i interpretant el personatge principal.

En Max té 13 anys quan els seus pares li regalen la seva primera càmera de vídeo. A partir d’aquell moment comença ha enregistrat tots els moments claus de la seva vida. Un cop arribat a la vida adulta i amb el dubte sobre quin camí prendre, decideix revisar el contingut d’hores i hores d’imatges enregistrades.

Sempre he pensat que el found footage requereix una predisposició de l’espectador que molts altres estils de narració no requereixen. Com a espectador has d’estar disposat a creure que la càmera està situada al lloc exacte per casualitat, que l’enquadrament que t’ofereix és fruit de la sort del moment i que la imatge procedeix d’un sistema d’enregistrament real i que té una raó de ser. Aquests tres requisits es compleixen perfectament a Play al principi de la pel·lícula però es van evaporant a mesura que passa el temps.

Play utilitza l’argument arquetípic de les comèdies romàntiques però el fa desenvolupar al llarg del temps. La història de la parella d’amics que s’atrau però que són incapaç de confessar-ho, que acaben iniciant relacions paral·leles fins que s’adonen de l’error i acaben junts, aquí s’explica al llarg dels 30 anys de vida del protagonista en comptes de fer-ho durant un període curt de temps. Una decisió encertada que aporta una mica de frescor a un argument vist mil vegades però també serveix per amplificar els defectes del protagonista i recalcar l’estupidesa típica del protagonista masculí d’aquestes pel·lícules.

La carta guanyadora de Play és la nostàlgia. Vivim en una època on tenim a enaltir de manera exagerada la nostàlgia i la memòria dels nostres temps d’adolescència, obviant els mals moments, pel que una pel·lícula que explota aquest sentiment ja té una part del públic guanyat. És evident que tots els que hem nascut a finals del setanta o principis dels vuitanta podem sentir-nos identificats, si potser no amb el protagonista si amb les situacions que viuen. Primeres sortides d’adolescència, la música que sonava en aquells moments, l’efecte 2000, l’arribada del Canal+ i les pel·lícules porno codificades. Un llarg etcètera de situacions que t’arranquen un somriure de forma inconscient i et fan ser més benevolent amb la pel·lícula. Conscients en tot moment que es tracta d’una visió idealitzada de la vida adolescent.

Es podria resumir que Play m’ha semblat una comèdia simpàtica, a estones divertida amb la que és molt senzill connectar si tens una franja d’edat molt concreta però que potser és més difícil si ets d’una generació posterior. Una pel·lícula que sap jugar molt bé les seves cartes però que si rasques una mica més enllà de la superfície deixa en evidència les seves trampes i mancances. Uns defectes que no la fan menys agradable ni entretinguda i que la converteixen en una bona opció per desconnectar una estona i deixar-t’he emportar per la il·lusió de tornar a ser adolescent una vegada més.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *