Soul

Pixar ho ha tornat a fer. Sembla repetitiu començar així una entrada, però és la veritat. Quan sembla que no es pot anar més enllà, tant visualment com emocionalment, torna la companyia d’en Flexo per demostrar com n’estàs d’equivocat.

Pensada com la pel·lícula de l’estiu, la pandèmia va alterar els plans de la companyia, obligant-la a desplaçar la seva estrena al desembre i, el canvi més gros, a la plataforma Disney+. A diferència del que va passar amb Mulan, aquest ha anat directament al catàleg general de la plataforma, sense passar pel servei Premium. Si això és un bon negoci per Disney ho podrem saber amb les noves subscripcions i el futur de les properes pel·lícules. L’estrena a plataforma ens permet gaudir de certs avantatges com poder veure els extres o escoltar-la en català, però també ens impedeix veure en pantalla gran un espectacular desplegament visual.

Soul ens parla de la vida, de quin és el nostre propòsit durant el temps que passem aquí i sobre com aprofitar-lo. Temes profunds i complexos que la pel·lícula sap adaptar per fer-los comprensibles per a tots els públics. Pixar troba l’equilibri perfecte per fer que des dels més petits als més grans, tots puguin gaudir d’una pel·lícula feta amb molt amor i molt sentiment.

A través del personatge d’en Joe (veu Jaime Foxx) comencem un viatge per descobrir com les obsessions ens poden portar a deixar de valorar les petites coses que formen la vida, oblidant-nos així de valorar-la com es mereix. Pixar en fa viure la vida d’un professor de música d’institut, obsessionat a triomfar com a músic de jazz i que mor just abans de complir el seu somni. La seva ànima acaba al Més abans, un espai eteri on les noves ànimes formen la seva personalitat. Allà coneix la 22 (veu Tina Fey), una ànima que no vol viure. Junts començaran una aventura on canviarà la seva manera de veure la vida.

Amb Pete Docter al capdavant estava clar que no ens trobaríem davant una pel·lícula senzilla. El director d’Up i Del revés, torna a demostrar que l’animació més que un gènere, és un format capaç d’explicar qualsevol classe d’història. Si a això hi sumem la màgia de Pixar, aconseguim una brillant pel·lícula intergeneracional.

Visualment, Soul va més enllà de qualsevol comentari. La pel·lícula es divideix en dues parts totalment diferenciades. Ens trobem amb una Nova York recreada en un estil realista i molt detallat on només els personatges tenen un aire cartoon sense arribar a ser caricatures i un més enllà on tot agafa un aire eteri i espiritual ple de colors pastel. Dos estils visuals ben diferents que encaixen perfectament amb cada moment narratiu de la pel·lícula.

Dins el meu rànquing de pel·lícules de Pixar, Soul entra en una posició molt alta. Potser cap dels seus personatge acabaran formant part del meu imaginari o cap de les seves cançons es repetiran constantment al meu cervell, però la seva història no se m’oblidarà. Estrenada al 25 de desembre va ser la millor manera d’acabar l’any i, si no l’heu vist, és una manera ideal de començar-lo.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda