0

The Irishman

Si hi ha una expressió que es fa servir molt a la lleugera quan parlem de cinema aquesta és obra mestra. Qualsevol pel·lícula que ens agradi o impacti en un moment concret passa a la categoria d’obra mestra fent que aquesta valoració, només aplicable realment a poquíssimes propostes, hagi perdut significat. Jo mateix he caigut en aquest parany i intento evitar-lo sempre que puc. Aquesta vegada em serà fàcil doncs considero que The Irishman no és obra mestra i amb prou feines arriba a gran pel·lícula.

Intentaré explicar-ho el millor possible. The Irishman no és una pel·lícula dolenta però tampoc una pel·lícula brillant i, ni de lluny, una de les millors de Martin Scorsese. Ens trobem davant d’una història interessant i un repartiment espectacular que es veuen afectats per un ritme que no afavoreix la visualització, algunes decisions narratives que entorpeixen la trama i una aposta per uns efectes visuals que perjudiquen la credibilitat de la pel·lícula. No sé si Scorsese es va equivocar apostant per Netflix en comptes d’una productora cinematogràfica, però si crec que es va equivocar convertint en pel·lícula el que s’hauria convertit en una brillant minisèrie.

The Irishman està basada en el llibre I heard you paint houses de Charles Brandt i que ens explica la vida de Frank ‘The Irishman’ Sheeran, un transportista que va acabar treballant pel mafiós Russell Bufalino i també per Jimmy Hoffa important sindicalista.

A hores d’ara no dubtarem del talent interpretatiu de De Niro, Pacino o Pesci però ja no tenen trenta anys i és impossible convertir-los en actors de trenta anys encara que tinguem disponible la millor tecnologia possible avui en dia. L’exemple perfecte és un rejovenit Robert De Niro donant una pallissa però movent-se com un actual Robert de Niro i que provoca una situació incòmode de veure. Potser Scorsese hauria d’haver demanat consell a Marvel sobre l’aplicació d’aquestes tècniques i li podrien haver explicat quatre coses. El mateix De Niro és qui més pateix amb aquest rejoveniment, amb una versió seva que no s’assembla gaire a la versió real que tots coneixem. Si rejoveneixes un actor tan conegut i vols que la gent s’ho empassi t’has de cenyir a la realitat. També és una llàstima desaprofitar un actor com Harvey Keithel o un personatge com l’interpretat per Anna Paquin però llavors hauríem arribat a creuar la barrera de les quatre hores.

I malgrat tot, sempre és un plaer veure aquests monstres de la interpretació reunits en un mateix projecte i treballant junts en un projecte que té aroma a comiat d’una etapa de la seva vida. Quan parlem de pel·lícules de gàngster, els seus noms són els primers que et venen al cap i és de justícia que siguin ells els que es posin al capdavant d’aquest projecte.

Molt possiblement Martin Scorsese ha fet la seva última gran pel·lícula de gàngsters, s’ha permès el luxe de fer-la com ha volgut i dubto molt que estigui preocupat per l’opinió que cap de nosaltres en puguem tenir. Com si es tractés d’una opera prima ens trobem davant d’una pel·lícula feta per un grup d’amics amb moltes ganes de treballar junts.

Agradarà més o menys però per molts motius The Irishman ja s’ha fet un lloc en la història del cinema, malauradament no s’ha fet un lloc entre el meu top-10 de l’any, per sort això no importa gaire.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *