0

The Witcher

Igual que mai tindrem una nova Lost, The Witcher tampoc és la nova Joc de Trons. A l’hora de la veritat aquest costum de relacionar noves propostes amb èxits passats o recents, correspon més a la necessitat de les productores o distribuïdores d’atraure el públic, venent-li un producte amb el qual se senti familiaritzat més que vendre una idea nova. Fem-nos a la idea que, en la majoria dels casos, cada sèrie és única i diferent i que s’ha de gaudir per ella mateixa.

The Witcher adapta a televisió la saga de novel·les homònima de Andrzej Spakowski, concretament agafant com a punt de partida els dos primers volums que són un seguit d’històries curtes abans d’iniciar la trama principal de Geralt de Rivia. Aquesta decisió creativa repercuteix en la manera que Lauren SchmidtHissrich, showrunner de la sèrie, decideix explicar la història, oferint-nos una història fragmentada, plena de salts en el temps que ens obliga a realitzar un esforç constant per entendre on i en quin moment estem situats. Una mica com Dark feia a la primera temporada però amb l’afegit que aquí tardem més a adonar-nos-en si no coneixem els personatges prèviament. Una decisió arriscada que pot arribar a tirar enrere un gruix d’espectadors que arribin a la sèrie buscant quelcom més còmode o reconeixible però que al mateix temps, donen a la sèrie una personalitat única.

A The Witcher trobarem una sèrie de fantasia ambientada a un món conegut com El Continent, on coexisteixen humans, elfs, nans, mags i bruixot. Geralt de Rivia pertany a l’últim grup, criatures mutades en un ritual dolorós i extremadament perillós que els atorga habilitats sobrehumanes i que es dediquen a caçar monstres, sempre i quant algú els pagui er fer-ho.
La sèrie barreja acció amb drama, oferint-nos unes bones escenes d’acció però també moments més tranquils i dramàtics que calmen la sèrie i li donen un ritme més pausat.

Com sempre que s’adapta un llibre, videojoc i còmic, són inevitables les comparacions entre com l’espectador s’havia imaginat els seus personatges o com s’havien adaptat en altres mitjans. The Witcher no n’és una excepció i la presentació del càsting no va venir exempt de polèmica. No és fins un cop vista la sèrie que podem valorar amb coneixement el treball dels actors. Tot i les meves reticències reconec que Henry Cavill s’adapta a la perfecció el paper de Geralt de Rivia i li dóna la força i rudesa del personatge però també la vulnerabilitat que Spakowski li va donar a les novel·les. També l’el·lecció d’Anya Chalorta com a Yennefer de Vengerberg va provocar molts comentaris sobre si l’actriu tenia prou presència per interpretar la poderosa Yennefer. El resultat és més que correcte, l’actriu de mare britànica i pare indi, defensa amb solvència el paper i ens ofereix una potent Yennefer que esperem veure evolucionar a la segona temporada. A l’altre extrem trobem els personatges de Jaskier i Triss. El primer encerta amb la personalitat però s’allunya en el físic i la segona s’aparta tant de l’original que es fa irreconeixible.

Disponible a Netflix, The Witcher són vuit capítols d’una hora de duració que van de menys a més. Si aconseguiu sobrepassar el desconcert inicial, trobareu una sèrie més que correcte que us traslladarà a un nou univers amb molt per conèixer i descobrir. Recordeu que no és la nova Joc de Trons però tampoc vol ser-ho.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *