0

VFW

Algunes pel·lícules arriben tard; potser arriben quan el tema que tracten ja s’ha refredat o potser quan ja moltes altres propostes han parlat del mateix. VFW arriba quaranta anys tard i no ho fa per cap d’aquests motius. Joe Begos ens trasllada als anys vuitanta, en una cinta que va més enllà de l’homenatge a la nostàlgia. Guió, ambientació, violència, efectes, tot el que envolta VFW beu directament de les pel·lícules dels vuitanta i encaixaria perfectament en aquella època. Això és bo per l’honestedat que respira la pel·lícula però també cau en una caricatura que la generació actual potser no entendrà.

La Lizard (Sierra McCormick) aconsegueix robar un carregament de droga i quan el traficant la comença a perseguir s’acaba refugiant en un bar de veterans de guerra regentat per en Fred Parras (Stephen Lang). Allà hauran de resistir una horda de yonkis que volen recuperar la droga.

Al principi he dit que la pel·lícula respirava anys vuitanta però seria més correcte dir que respira John Carpenter. És inevitable pensar en Asalto a la comisaría del distrito 13 o 1997: rescate en Nueva York mentre vas veient VFW. Joe Begos directament es converteix en un aspirant a successor de Carpenter que hauria pogut funcionar a finals dels vuitanta però ara quedarà com un homenatge simpàtic i poc més. Tots els que vam viure aquella època de cinema de videoclub podem trobar-hi detalls familiars i records d’adolescència, aquells que mai han rebobinat un VHS tinc dubtes que puguin sentir-se atrets per ella. També és molt fàcil pensar en ella en l’àmbit d’un festival de cinema on el públic aplaudeix i crida a cada cap tallat o crani esclafat.

Curiosament Begos s’envolta de cares molt reconeixibles del cinema dels vuitanta però sense ser primeres espases. William Sadler (La jungla 2, El viaje alucinante de Bill y Ted), Fred Williamson (M.A.S.H., Abierto hasta el amanecer), Martin Kove (Rambo: Acorralado parte II, The Karate Kid) o David Patrick Kelly (El cuervo, Twin Peaks) són aquestes cares que a molts ens sonaran encara que no tinguem molt clar d’on. De cares més actuals o conegudes tenim Stephen Lang (Avatar, No respires) o Sierra McCormick (The Vast of the Night), dos actors molt més reconeixibles pel públic actual. Tots són molt conscients del projecte on s’han posat i decideixen divertir-se i passar-s’ho bé amb uns personatges que poden exagerar sense patir, ja que és el que se’ls exigeix.

VFW no enganya ni intenta ser el que no és. Ens trobem davant un producte de sèrie B que busca entretenir i va específicament dirigit a un públic molt concret sense preocupar-se de la resta. Ho aconsegueix en certa manera, sempre que decideixis entrar en el seu joc i conscient de què proposa.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *