0

We summon the Darkness

No us enganyaré, el primer reclam que m’ha portat a veure aquesta pel·lícula és la presència d’Alexandra Daddario. Últimament l’actriu no destaca per encertar en els seus projectes cinematogràfics i no esperava gairebé res d’aquesta proposta però m’he trobat davant una petita pel·lícula prou entretinguda i un punt macarra que m’ha fet passat una bona estona.

Alexis (Alexandra Daddario), la Val (Maddie Hason) i la Beverly (Amy Forsyth) són tres amigues que l’estiu de 1988 decideixen fer un viatge per carretera per anar a un concert de heavy metal. Allà coneixen tres nois amb els quals decidiran compartir la festa. Mentrestant una sèrie d’assassinats satànics estan consternant la població.

We summon the Darkness no va més enllà d’un simple entreteniment que barreja sang i humor amb un estil molt basat en els slashers dels vuitanta o noranta però passat per un filtre més actual. Ens trobem davant del que podríem classificar com una sèrie B amb pocs recursos però fet amb molta voluntat per part de tot l’equip. La idea clàssica del psicòpata que persegueix el grup d’adolescents fa un petit gir per proporcionar cert punt d’originalitat a la pel·lícula que també busca destacar amb un humor que m’ha recordat lleugerament a la divertida The Babysiter.

Alexandra Daddario porta el pes de la pel·lícula amb el paper més agraït d’interpretat. L’actriu es deixa anar quan el seu personatge entra a la fase més passada de voltes. Al seu costat Maddie Hason i Amy Forsyth li donen el suport perfecte pel seu paper. Les tres posen el punt d’humor negre a la pel·lícula. Per la part masculina cal destacar la sensació d’amistat que desprenen els tres protagonistes, interpretats per Keean Johnson, Logan Miller i Austin Swift. Sorprèn també la presència de Johnny Knoxville en un petit però important paper per fer avançar la trama. Fins que no he vist els crèdits no he reconegut a l’actor.

Humor negre, sang i actors joves i atractius formen el còctel ideal per una pel·lícula d’aquest estil i We summon the Darkness inclou tots aquests elements en la mesura justa per entretenir però sense destacar. Noranta minuts que passen volant i ens fan desconnectar durant l’estona que dura. Segurament l’oblidarem al cap de poques hores de veure-la però no tindrem la sensació d’haver perdut el temps amb ella.

Per si ho vols compartir...Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter
Email this to someone
email

Pau Garriga

Graduat en Realització Audiovisual i multimèdia que no exerceix. M'agraden les sèries, pel·lícules, els còmics i un llarg etcétera de coses que ara estan molt de moda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *